18 de maig de 2019 - 26 d'abril de 2020

Els secrets del puig de s’Argentera: El mineral de galena i la seva explotació a través del temps

La mineria entorn del puig de s’Argentera (lat: argentum, plata) és esmentada en la documentació escrita per primera vegada en el segle XIII, és a dir, després de la conquesta catalana de 1235.
No obstant això, la fase més antiga documentada arqueològicament fins ara, l'explotació en època fenícia, no es va poder detectar en la zona de les mines. Tenim coneixement d'ella per l'estudi i la comparació dels elements d'isòtops de plom dels nòduls trobats durant l'excavació del poblat fenici de sa Caleta —situat a 22 km en vol d'ocell del jaciment— i les mostres de mineral preses en el mateix jaciment. En tot cas, falta per determinar si va existir una fase d'explotació encara més antiga, que es dataria en època prehistòrica. Aquesta presumpció, encara per confirmar, es basa en les restes de plom apareguts en jaciments prehistòrics que podrien vincular-se al mineral de s’Argentera.
La primera fase testificada arqueològicament per petits fragments de ceràmica trobada durant les excavacions al puig de s’Argentera es remunta a l'època púnica tardana.
Molt ben documentada està l'explotació en època medieval islàmica (segle XII), tant per nombrosos fragments ceràmics, com per la datació radiocarbónica (C14) que documenten l'aprofitament del mineral en aquest moment. A més, s'observa una superposició de petjades d'explotació: mentre que la fase prèvia presenta restes de galeries estretes, irregulars seguint el filó amb els perfils molt arrodonits, típics de l'aplicació del foc com a mètode d'avanç (torrefacció), la posterior fase se sobreposa amb clars senyals d'ús d'eines de ferro, rebaixant el nivell de roca amb axials en angles rectes.
La fase més visible és, sens dubte, la mineria moderna (segles XIX i XX), coneguda tant per esments en documents com per restes de mina en la topografia del lloc. En total es coneixen més de 140 concessions d'aquesta època.

Comissari de l'exposició:  Marcus Heinrich Hermanns