Què sabem dels estruços?

El seu nom deriva del grec στρουθοκάμηλος, de στρουθιο pardal i κάμηλος camell. Són les aus més grans del món, fins a 3 metres d’alçada i 145 quilos de pes.

Es conserven quatre espècies que habiten zones àrides o semiàrides de l’Àfrica subsahariana. A Àsia i Aràbia, van ser caçats fins a l’extinció.

Són omnívors, dels vegetals poden extreure l’aigua necessària per sobreviure en zones desèrtiques, així mateix poden menjar serps o rosegadors.

No volen, però corren fins a 60 km/h. Són agressius i territorials, sobretot amb les seves cries. Posen els seus ous en nius comunitaris de fins a 60 unitats. Les seves resistents closques protegeixen l’embrió i l’alimenten durant la gestació. Amb un gruix d’uns 3 mm, arriben a pesar fins a 1,5 quilos i suporten un pes de setanta quilos. Nutricionalment el seu contingut és similar a 24 ous de gallina.

Les closques d’ou d’estruç púniques són uns dels objectes més genuïns que es poden trobar en aquest museu. Principi vital, element pont entre els vius i els morts, les seves cridaneres decoracions en ocre vermell (amb elements vegetals o simbòlics) ens parlen del renaixement després de la mort.

A la península Ibèrica i a les illes Balears es documenten més de 1000 exemplars. La majoria es localitzen a les necròpolis de Villaricos (Almeria) i del Puig des Molins (Eivissa). La resta provenen de les necròpolis de Laurita (Almuñecar), Carmona (Sevilla), La Joia (Huelva), El Jardí i Toscans (Màlaga) i l’Abufereta (Alacant).

Els gairebé cent exemplars de closques d’ou d’estruç localitzats al llarg de més de cent anys d’excavacions en la necròpolis del Puig des Molins, indiquen la seva importància dins del ritual funerari feniciopúnic. De forma més puntual, també s’han recuperat en contextos funeraris rurals (l’hipogeu de Can Pere Català a Sant Joan de Labritja, Can Marines a Santa Eulària des Riu). I fora d’un context funerari a Sa Caleta, Ses Païses de Cala d’Hort o Illa Plana.

El projecte de recerca arqueològic dut a terme entre els anys 2000 i 2005, va posar de manifest la possibilitat de recuperar noves closques d’ou d’estruç a la necròpolis.

L’aplicació de sistemes d’excavació amb una metodologia més precisa i la presència de restauradors a peu d’obra, va permetre la recuperació de closques d’ou d’estruç en condicions de conservació molt compromeses. L’extracció en bloc, el fixat de pigments i el seu ràpid tractament al laboratori ha permès recuperar fins a cinc closques completes i identificar-ne diverses més.

Trobar criteris de restauració aplicables a les closques de la col·lecció que permetin, d’una banda incidir en la seva conservació com d’altra facilitar la seva interpretació per part del visitant, ha estat un llarg procés que ha comptat amb la perícia i dedicació de restauradors de diverses especialitats.

En els últims anys l’estudi i interès per les closques d’ou d’estruç de l’illa d’Eivissa, no ha fet més que augmentar, i l’aplicació de noves tècniques d’investigació i documentació gràfica ha permès localitzar detalls que s’havien passat per alt.