Museu Dalt Vila
Història del Museu i de l'edifici
L'edifici es compon d’una sèrie d'edificacions de diferents èpoques que s'han anat adaptant al llarg de l'últim segle, fins a adoptar la forma que podem contemplar avui dia.
La Capella del Salvador
Imatge de l'entrada tapiada de la
Capella del Salvador i la seva rosassa.
Erigida per la cofradia de mariners, es tracta d'una construcció de planta rectangular, coberta per una triple volta gòtica de creueria amb nervis de pedra arenosa vista, cadascuna formada per arestes ogivals equilàteres amb nervis motllurats com reforç dels aristons, decorada amb claus d'escuts heràldics i una gran rosassa ogival sobre l'entrada de l'edifici. La capella està decorada amb un pantocràtor del gòtic tardà.
A l'exterior encara s'observen els brancals de carreus i restes d'un arc. L'entrada actual, una porta amb brancals i llinda buixardats, s'obre a la plaça de la Catedral. La seva façana exterior denota fins a tres moments constructius.
La capella ja existia el 1364, encara que no es té constància que pertanyés al gremi de pescadors, ni tan sols de la seva ubicació exacta.
Durant les excavacions arqueològiques realitzades a la Universitat l’any 1991 es va poder confirmar que la capella actual no pot ser la mateixa que existia el segle XIV, o bé aquesta s'aixecava en un altre lloc a l’entorn del cementiri, o bé va ser eliminada per aixecar la que veiem avui dia.
El 1702 la cofraria de San Salvador es va unir a la de Sant Telm. Per això, el quadre del Salvador de la capella es va baixar a l'església de Sant Telm, però sent aquesta petita es van adquirir terrenys per a la seva ampliació, per la qual cosa es va haver de vendre la capella a la Universitat. El 1708 es va obrir la porta de comunicació entre ambdues sales i, també la balconada de la façana nord; es va tapiar la primitiva porta i es van emblanquinar la rosassa, les arestes i les motllures de la volta.
Imatge del Pantocràtor del gòtic tardà.
El 1726, en promulgar-se els decrets de Nova Planta a la illa, la Universitat es converteix en Ajuntament. Poc més d'un segle després deixa d'utilitzar-se com a seu municipal, en traslladar-se aquesta al convent dels dominics, el qual havia estat expropiat amb motiu de la desamortització de Mendizábal l’any 1838.
El 1907, després de la seva cessió a la S.A.E., la capella se sotmet a una restauració. Segons Pérez Cabrero, les obres van recuperar la rosassa i dos importants conjunts de material arqueològic. El primer va aparèixer a l'interior d'una cripta en el subsòl de la Capella, amb gran quantitat de restes humanes, part d'un davallament de fusta del segle XIII; una imatge de Santa Llúcia, escudelles de ceràmica vidriada, i un conjunt de pergamins i manuscrits dels segles XV i XVI, amb butlles i indulgències in articulo mortis. El segon va consistir en un lot de ceràmiques de finals del segle XIV i inicis del XV, que servien per al farciment de la volta.
L'antigua Universitat d' Eivissa
Imatge de l'entrada de l'antiga Universitat d’Eivissa.
L'antiga Universitat d'Eivissa va ser la institució de govern i representació local de les illes d'Eivissa i Formentera entre els segles XIII i XVIII. És un edifici de planta rectangular i sostre pla, al qual s'accedeix des de la plaça de la Catedral. A la façana que mira al port destaca un finestral d'estil gòtic català, compost per tres arcs de mig punt sustentats sobre dues columnes altes i primes. Poden observar-se restes d'obertures condemnades al llarg de la vida de l'edifici. A la façana que dona a la plaça, on es trobava el cementiri medieval, s'obre un portal amb arc de mig punt, que va ser tapiat i desplaçat per una nova obertura cap al nord, rectangular i coronada per un escut datat l’any 1503. Aquesta també va ser clausurada en els anys setanta per donar al Museu una entrada única per la Capella.
La coberta del sostre està decorada amb un forjat de fusta sustentat sobre bigues transversals decorades amb escuts policromats de la Corona d'Aragó i d'Eivissa. Les parets estan revocades, excepte els brancals i la llinda de pedra arenosa de la finestra.
EEl 1992, amb motiu de la remodelació de les instal·lacions, es va realitzar una excavació al subsòl que va constatar la pervivència de construccions medievals sota l'edifici. A més d'exhumar estructures medievals, avui dia a la vista del públic, i un gran lot de materials arqueològics, l'excavació va permetre documentar una llarga seqüència estratigràfica des de finals d'època púnica fins a l'actualitat.
Capilla quadrangular
Adossada a l'extrem est de la Universitat, al peu de la torre de la Catedral, es conserva la que podria ser l'antiga “Capella dels Joans”, documentada entre el 1539 i el 1601. Pérez Cabrero la descriu com una petita capella d'arquitectura barroca. Però, des del 1907, la capella no conserva cap tret de la seva primitiva naturalesa, ja que l'espai va ser adequat com a despatx d'administració i direcció. Posseeix una gran finestra balconera amb carreus de marès que dona a la plaça, i que podria correspondre a l'entrada original. A la façana posterior, s'adverteix una finestra tapiada.
El 1967, la superfície interna de la capella es va buidar per donar cabuda a l'escala que connecta la Universitat amb el corredor del baluard de Santa Tecla. Entre el 1991 i el 1995, es va obrir una porta en el seu mur oriental, evitant així una circulació de reflux en el recorregut del museu.
Imatge panoràmica des de la plaça de la Catedral de la Capella del Salvador, l'antiga Universitat i la Capella quadrangular (o “Capella dels Joans”).
Baluard de Santa Tecla
Baluard de planta pentagonal allargada, i dotat de casamates per artilleria en tots dos flancs, va formar part del primer projecte de fortificació amb baluards de la ciutat. El 1554 el príncep Felip decideix implantar un sistema defensiu modern, tipus italià, definit per una estructura de llenços de muralla amb baluards pentagonals en els angles principals. El disseny, de Giovanni Battista Calvi, inicialment constava de sis baluards. Les obres comencen el 1555, prioritzant la construcció dels bastions i començant pels del flanc meridional: Sant Bernat i Sant Jordi. La seva construcció no es va acabar fins a inicis del segle següent.
Mapa de las muralles d’Eivissa amb els seus recorreguts i entrades (font: http://www.ibizaspain.es/blog/dalt-vila-el-castillo-de-ibiza/).
En el seu interior, un llarg túnel permet l'entrada des de l'exterior pel seu costat nord-oest i està cobert amb volta de canó, amb pedres disposades a sardinell en el sentit de la galeria i murs de maçoneria ordinària i morter de calç. Al final d'aquest s'accedeix a una casamata parcialment coberta per un porxo definit per dues voltes el·líptiques. El corredor acaba en un tram d'escales modernes que condueix a dos sales interiors. La més gran està coberta amb una volta rebaixada sense arribar a completar la seva geometria. Des d'allí, una altra escala permet accedir a dos petites sales cobertes amb voltes rebaixades, separades per un arc, des d'on s'accedeix a la plataforma superior.
Imatge del baluard de Santa Tecla. (Imatge: Diario de Ibiza).
El primitiu Museu (1903-1966)
Imagen de la situación de los objetos y de las colecciones.
Durant seixanta anys, el Museu va constar únicament de dos sales que albergaven l'exposició permanent, un magatzem i un despatx de direcció. L'exposició, amb criteris propis de l'època, era una densa exhibició d'objectes. Durant aquest temps no va sofrir reformes ni alteracions. No obstant això, des dels anys vint, l’edifici del Museu es va revelar insuficient per custodiar les seves col·leccions.
Per això, el seu director, Carlos Román Ferrer, va proposar aixecar un nou museu en terrenys de la necròpolis del Puig des Molins, propietat de la seva família. Per diverses circumstàncies, aquest projecte no va arribar a realitzar-se fins el 1966, moment en què es va fer palès que el nou edifici tampoc tenia les dimensions necessàries. Per això, es va dedicar la nova construcció com a museu monogràfic de la necròpolis, mentre que el museu de Dalt Vila es mantenia com a museu general, mostrant els materials de la resta de jaciments arqueològics d'Eivissa i Formentera.
La reforma del 1966
Per habilitar el vell museu a les noves necessitats, l’any 1966, sent la seva directora Maria Josefa Almagro, es va emprendre una important reforma que també afectaria al baluard de Santa Tecla i a la Casa de la Cúria. Segons el projecte, d'Antonio Alomar, el museu es denominaria “Museu d'Eivissa” i constaria de tres seccions: Arqueologia, Art Medieval i Etnologia.
Les reformes arquitectòniques es van concentrar a la casa de la Cúria, la part inferior de la qual va albergar durant diversos anys la donació de Rafael Sainz de la Cuesta i posteriorment, després del trasllat al museu monogràfic d'aquesta col·lecció, es convertirà en sales d'exposicions temporals, de la qual el Museu mancava. Una altra part de l'immoble es va convertir en un petit magatzem del Museu. També es varen iniciar els treballs de connexió del Museu amb el baluard de Santa Tecla, mitjançant una escala construïda en el despatx de direcció en afegir el baluard, dotant-lo d’un nou accés al centre de la plataforma exterior, i clausurant-se l'accés lateral a les casamates. Per raons que desconeixem, únicament es va enllestir l'obra civil, quedant pendent la reforma museogràfica i el muntatge del baluard de Santa Tecla, obres que varen ser aprovades l’any 1974.
La reforma de 1974-1979
Imatge de l'accés creat des de la capella quadrangular (o dels Joans) fins al baluard de Santa Tecla.
El 1974 es va aprovar la reforma del museu i del baluard de Santa Tecla sota la direcció de Luis Cervera que va consistir a deixar els murs exteriors del primitiu Museu en pedra vista, restaurar parcialment els interiors; tapar alguns dels forats oberts en els murs per encastar vitrines; substituir paviments i instal·lar el nou muntatge museològic que va ser inaugurat el 3 de febrer de 1979.
Des d'aquell moment ha predominat el plantejament historicista en l'exposició permanent, pretenent donar una visió de la història de les Pitiüses al llarg dels diferents períodes i de les seves manifestacions materials. Aquestes obres varen significar un notable increment d'espai, però varen evidenciar que el Museu presentava greus problemes de recorregut (llargues escales, desnivells i deficients condicions ambientals); mancava de lavabos per als visitants, i seguia sofrint una falta d'espai expositiu.
El 1983, davant dels problemes de filtracions de les galeries del baluard, el Ministeri de Cultura va dur a terme obres de reparació en el primitiu accés a les casamates, impermeabilitzant tot el sector. Al mateix temps, es van realitzar diferents reparacions interiors, millorant la instal·lació elèctrica i substituint vitrines, que es varen unificar a les existents amb marcs d'acer inoxidable.
En aquest període es va confirmar la necessitat de trobar un nou emplaçament en el que traslladar el Museu, el qual permetés l'exposició dels seus materials amb la dignitat que mereixen. Per això, es van establir contactes amb les diferents administracions, per tal de trobar un solar o un edifici apropiat.
La reforma del 1990-1995
El 1990, mentre es buscava una nova seu, es va realitzar una nova intervenció de millora de les instal·lacions dirigida pels arquitectes Xavier Pallejà i Salvador Roig que contemplava una revisió del recorregut i la dotació de lavabos a l’edifici. Per això, el 1992 el museu va tancar per realitzar una reforma que fes possible la instal·lació de serveis públics.
El projecte va consistir en la construcció d'uns banys sota l'arcada de la casamata occidental del baluard. Posteriorment, es va considerar necessari renovar alguns elements (nous paviments, vitrines, il·luminació i una instal·lació que permetés contemplar les restes del subsòl localitzats el 1992). El museu, amb les seves instal·lacions millorades i un nou muntatge, va reobrir les seves portes el 17 de gener de 1995. Malgrat això, importants problemes han perviscut fins a l'actualitat: recorregut tortuós, llargues escales que dificulten l'accessibilitat, escassetat d'espai expositiu, absència de condicions adequades de conservació, filtracions d'humitat, etc.
Amb motiu de la inauguració del nou muntatge, es va decidir canviar el nom oficial del Museu, que a partir d'aquell moment serà d'Eivissa i Formentera, per ajustar la seva nomenclatura a la realitat de les col·leccions, que inclouen també materials de la Pitiüsa menor.
Imatge de la ubicació i distribució final del conjunt altmedieval de Dalt Vila (Font: http://www.guiaarqueologicaciudadespatrimonio.org/ibiza-itinerario-ii) .