Spanish   Catalan   

Peces en tractament

Restauració de les espases des Caló de Sant Agustí (Formentera)

12/06/2020

El laboratori de Conservació i Restauració del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera duu des de finals d’agost de l’any 2019 centrant gran part dels seus esforços en el tractament d’un lot d’espases de cavalleria procedents d’es Caló de Sant Agustí (Formentera). La troballa fortuïta d’aquests materials ha suposat un repte i una gran oportunitat per a la nostra institució.

Començam amb els reptes. En poquíssimes ocasions s’havia localitzat un carregament similar a aquest a les nostres aigües, ni pel que fa a la quantitat d’objectes, ni pel que fa a l’estat de conservació com el que ens ocupa. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que serà un d’aquells treballs que deixen empremta a la nostra institució. Ja hem esmentat en moltes ocasions que es tracta d’una troballa extraordinària, que desperta l’emoció i la curiositat per igual, no només del públic en general, que s’ha mostrat molt interessat, sinó que també ha cridat l’atenció de la premsa i dels investigadors. Com si d’un tresor es tractés.

Una part del conjunt sumergit dins d’un contenidor durant el procés d’estabilització.

Durant aquests mesos passats, especialment difícils per a tots, el projecte de restauració de les espases no deixava de causar sorpresa i preocupació. És habitual que el personal del museu es deixi caure pel laboratori per interessar-se per les novetats. Hi ha més peces en tractament, tot sigui dit de passada, però l’objecte d’atenció sempre és el mateix, les espases estan bé? ja es veu alguna cosa? quan podran exposar-se? … I després, després de mesos de no poder ensenyar res tangible, finalment, cares d’estupefacció quan a poc a poc es van definint els contorns, apareixen les petites sorpreses que anticipen el secret que la concreció i la gruixuda capa de sorra amaguen.

Eliminació superficial de restes orgàniques.

I aquest és part del problema. Les espases, com qualsevol objecte metàl·lic molt de temps submergit, presenten una problemàtica molt concreta: la infiltració d’aigua salada en els seus porus, els processos de corrosió, el desenvolupament de vida marina com fongs, algues o concrecions calcàries, l’erosió de la seva superfície pels elements físics als quals s’han vist sotmesos, etc.

Els objectes metàl·lics resulten extremadament vulnerables a tots ells, però encara ho són més els canvis bruscos i violents que el canvi del medi subaquàtic a l’aeri pot suposar. Si no es prenen les mesures adequades aquest canvi de medi pot causar un deteriorament greu i irreversible. Per això resulta ineludible prendre totes les mesures de conservació preventiva al nostre abast en els processos d’extracció, trasllat i emmagatzematge, fins a iniciar el seu tractament de conservació i restauració.

Les espases d’es Caló presenten, a simple vista, gruixudes concrecions que dificulten apreciar l’estat de conservació real de les mateixes, a simple vista semblaven sòlides i consistents en el seu estat actual. El nostre principal objectiu va ser per tant frenar els processos de degradació que pogués implicar la seva extracció a l’una que tornar la llegibilitat a les mateixes, recuperar tota la informació històrica que es pogués obtenir durant el tractament i garantir la seva preservació a llarg termini, de cara a les generacions futures.

Per això des d’un primer moment vam procedir amb elles amb la màxima precaució, com fem habitualment amb qualsevol altre objecte arqueològic que entra a les nostres instal·lacions però amb el risc afegit que suposa, d’una banda, que es tracti de materials de naturalesa mixta amb diferents estats de conservació (acer i llautó d’una banda) i naturalesa (materials orgànics com el cuir, que encara es conserven in situ en els emmanegaments).

Per això vam procedir a adaptar diferents formats de contenidor per minimitzar els efectes que l’extracció pogués produir a les espases, alhora que tractem de realitzar totes les proves diagnòstiques possibles a la nostra disposició (radiografies, TAC’S), per confirmar l’estabilitat de les mateixes i després d’això elaborar un informe diagnòstic sobre el seu estat de conservació general. Aquest procés, bastant llarg però ineludible, permet conèixer les alteracions i problemàtiques de cadascuna de les peces de forma individual. Encara que es tracti de conjunt cridanerament homogeni en el seu estat de conservació, aquest estudi detallat, permet aplicar tractaments apropiats a cadascuna d’elles des del minut zero i, a més, intentar avançar-nos als diferent contratemps que, sens dubte han anat apareixent i apareixaran durant el tractament.

Fins ara, el conjunt de les peces en tractament s’ha vist sotmés a un procés de conservació preventiva, que freni en sec qualsevol dels processos de deteriorament que les peces ja estaven patint al seu medi marí i evitar que l’estrès de l’extracció activi altres de nous. A partir d’aquí, s’han anat activant de manera més individualitzada (en petits lots que van des d’una única peça que per la seva especial problemàtica així ho requeria, a lots de dues o quatre espases màxim) els diferents tractaments de conservació activa que podran garantir la seva estabilitat químic-física a nivell matèrica i les possibilitats d’exposició pública d’aquests.

Això va suposar reestructurar i adequar el laboratori a les necessitats bastant específiques de les mateixes, adquirint diferents tipus de dipòsits que s’han anat modificant i ampliant en funció de l’evolució dels tractaments i permetent alhora el correcte funcionament del laboratori de conservació i restauració, que no deixa de rebre diferents materials i d’adaptar-se a les necessitats de funcionament de la institució.

Després de l’anàlisi diagnòstic es va elaborar una proposta de tractament realista i adequada. El primer pas va ser l’eliminació de les sals solubles, emmagatzemades a l’interior de les espases i que resulta un pas llarg i tediós però ineludible en el procés de restauració global de les mateixes. No cal dir que a partir d’aquest pas ens hem començat a trobar amb grans diferències entre els diferents lots.

Les espases presenten diferents graus d’oxidació i deformacions, a aquesta capa de productes minerals de corrosió, un procés absolutament natural, cal sumar l’addició de capes de concreció de diferent naturalesa formades durant la seva immersió. En gairebé tots els casos aquestes són bastant gruixudes i cobreixen totalment la peça. Per a la desconcreción i dessalació, s’han anat alternant neteges mecàniques per eliminar els dipòsits superficials. Fins aquest moment s’han tractat de procediment molt suaus emprant eines manuals, fins que hem estat segurs que a el menys algunes de les peces estan ja un nivell d’estabilització que permet començar a emprar processos més agressius com l’instrumental pneumàtic i elèctric de precisió per arribar a la superfície original de l’objecte. A les cates realitzades fins al moment en cinc de les espases, aquesta superfície original es mostra en un estat de conservació que podríem titllar d’extraordinari.

Els següents passos seran sotmetre a les peces a diferents banys inhibidors de la corrosió en funció del tipus de metall i activar els processos d’assecatge controlat. Capítol a part serà el tractament dels emmanegaments, que semblen a priori un dels punts més delicats d’aquesta restauració. Per finalitzar el tractament caldrà aplicar resines o laques protectores que garanteixen l’aïllament del mitjà aeri i de la presència d’humitat i sals solubles que puguin reactivar els processos de deteriorament de les mateixes, un cop s’hagi decidit el seu lloc d’emmagatzematge o exposició.

T'agradaria venir al museu?

Dóna un cop d'ull al calendari per veure pròximes exposicions